dimarts, 28 d’octubre del 2014

La personalització. El meu país, la pluja - Cançó de pluja

Al meu país la pluja


Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.


No anirem mai més a escola.

Fora de parlar amb els de la teua edat

res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.



A escola et robaven la memòria,

feien mentida del present.

La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?



Al meu país la pluja no sap ploure:

o plou poc o plou massa;

si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

Raimon





Cançó de la pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina ? 
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son... 
Hi ha dues perles a la teranyina, 
quina conversa la pluja i la font! 
No sents, cor meu, quina pluja més fina? 

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? 
Canten les gotes damunt la teulada, 
ploren les gotes damunt del replà... 
Gotes de pluja, gardènia que es bada... 
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? 

¿No sents, cor meu, quina pau més divina, 
amb la música dels núvols desfets? 
Pluja de nit, delicada veïna, 
dentetes d'aigua en els vidres quiets... 
No sents, cor meu, quina pau més divina? 

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va, 
dintre aquest plor de la pluja nocturna, 
i les estrelles somriuen enllà? 
Enllà somriu un mantell tot espurna... 
No sents, cor meu, que la pena se'n va? 

No sents, cor meu, quina pluja més fina? 
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? 
No sents, cor meu, quina pau més divina? 
No sents, cor meu, que la pena se'n va? 
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Jose Maria de Sagarra

dimecres, 22 d’octubre del 2014

Poemes amb música. Gatapata el pirata, lector de Marc Granell. Cantat per l'Orfeó Valencià Infantil

GATAPATA EL PIRATA, LECTOR

En Gatapata, a les nits,
fa els viatge més plaents:
cada pàgina que llig
és un nou paisatge obert.

No li cal moure "Aventura"
per a eixir a navegar;
a la llum de la gran lluna
obri un llibre i... salpa ja!

Hi descobreix nous camins
per visitar tots els mons,
clars i màgics, infinits,
fets de somnis i bells mots,

que l'ajuden a saber
com es aquest que vivim
i a canviar-lo i fer d'ell,
amb bondat un paradís.

La lluna que riu i altres poemes, Marc Granell


dimecres, 15 d’octubre del 2014

Poemes amb música. Nana del caballo grande. Federico García Lorca



Nana del caballo grande

Nana, niño, nana
del caballo grande
que no quiso el agua.
El agua era negra
dentro de las ramas.
Cuando llega el puente
se detiene y canta.
¿Quién dirá, mi niño,
lo que tiene el agua
con su larga cola
por su verde sala?

Duérmete, clavel,
que el caballo no quiere beber.
Duérmete, rosal,
que el caballo se pone a llorar.

Las patas heridas,
las crines heladas,
dentro de los ojos
un puñal de plata.
Bajaban al río.
¡Ay, cómo bajaban!
La sangre corría
más fuerte que el agua.

Duérmete, clavel,
que el caballo no quiere beber.
Duérmete, rosal,
que el caballo se pone a llorar.

No quiso tocar
la orilla mojada,
su belfo caliente
con moscas de plata.
A los montes duros
solo relinchaba
con el río muerto
sobre la garganta.

¡Ay caballo grande
que no quiso el agua!
¡Ay dolor de nieve,
caballo del alba!
¡No vengas! Detente,
cierra la ventana
con rama de sueños
y sueño de ramas.

Mi niño se duerme.
Mi niño se calla.
Caballo, mi niño
tiene una almohada.
Su cuna de acero.
Su colcha de holanda.

Nana, niño, nana.
¡Ay caballo grande
que no quiso el agua!
¡No vengas, no entres!
Vete a la montaña.
Por los valles grises
donde está la jaca.

Mi niño se duerme.
Mi niño descansa.

Duérmete, clavel,
que el caballo no quiere beber.
Duérmete, rosal.
que el caballo se pone a llorar.

dimecres, 8 d’octubre del 2014

Poemes amb música. Veles e vents. Ausiàs March



Veles e vents han mos desigs complir


Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.


Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.



Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.



Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:



aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.



Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

dimecres, 1 d’octubre del 2014

Poemes amb música. Cançò de la rosa de paper. Vicent Andrés Estellés


CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

 Homenatge a José Martí

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper. 

Vicent Andrés Estelles