Matemàtiques:
https://www.thatquiz.org/es/classtest?5DCI4XOY
Llibre:
Pàgina 61. Exercicis: 9 – 11 – 12.
Pàgina 75. Exercicis: 9 – 11- 12.
Castellà:
Comprensió lectora. (Fotocòpies)
Valencià:
Lectura de la pàgina 60.
Pàgina 61. Exercicis: 1 – 2 – 3 – 4.
Escriu en forma de narració algun fet que t'haja passat en nadal.
Descobrim a .... La banda de l'Empastre
Enigma: Quin és l'origen del nostre sistema de numeració?
dilluns, 22 de desembre del 2014
Actuació nadalenca
Actuació que hem pogut dur a terme gràcies a l'ajuda de les mares de Clara, que ens ha fet els arranjaments, i a la mare d'Isaac que ens ha ajudat en la logística de l'actuació.
dijous, 11 de desembre del 2014
dimecres, 26 de novembre del 2014
.jpg)
dilluns, 24 de novembre del 2014
diumenge, 23 de novembre del 2014
APRENEM A SALVAR VIDES AMB LES MANS
El passat dilluns va vindre a les aules de 5é, Glòria, la mare del nostre company Xavi, a ensenyar-nos com salvar vides amb les nostres mans.
Primer amb l'ajuda d'una presentació de diapositives ens va explicar com es produixen els accidents en els xiquets i com podem evitar-los.
A continuació vàrem practicar com salvar la vida d'una persona atragantada.
I finalment, vàrem aprendre com salvar la vida a una persona en parada cardiorespiratòria.
Ens ho passàrem molt bé i esperem no haver-ho d'utilitzar mai.
dijous, 13 de novembre del 2014
dimarts, 11 de novembre del 2014
dimecres, 5 de novembre del 2014
Poema amb música. Elegia de Miguel Hernández. Canta Joan Manuel Serrat
(En Orihuela, su pueblo y el mío, se
me ha muerto como del rayo Ramón Sijé,
con quien tanto quería.)
Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.
Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento.
a las desalentadas amapolas
daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.
Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.
No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.
Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.
Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.
No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.
En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.
Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.
Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.
Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera
de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.
Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.
Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.
A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.
dimarts, 28 d’octubre del 2014
La personalització. El meu país, la pluja - Cançó de pluja
Al meu país la pluja
(Raimon)
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
Raimon
Cançó de la pluja
No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Jose Maria de Sagarra
divendres, 24 d’octubre del 2014
dijous, 23 d’octubre del 2014
dimecres, 22 d’octubre del 2014
Poemes amb música. Gatapata el pirata, lector de Marc Granell. Cantat per l'Orfeó Valencià Infantil
GATAPATA EL PIRATA, LECTOR
En Gatapata, a les nits,
fa els viatge més plaents:
cada pàgina que llig
és un nou paisatge obert.
No li cal moure "Aventura"
per a eixir a navegar;
a la llum de la gran lluna
obri un llibre i... salpa ja!
Hi descobreix nous camins
per visitar tots els mons,
clars i màgics, infinits,
fets de somnis i bells mots,
que l'ajuden a saber
com es aquest que vivim
i a canviar-lo i fer d'ell,
amb bondat un paradís.
La lluna que riu i altres poemes, Marc Granell
En Gatapata, a les nits,
fa els viatge més plaents:
cada pàgina que llig
és un nou paisatge obert.
No li cal moure "Aventura"
per a eixir a navegar;
a la llum de la gran lluna
obri un llibre i... salpa ja!
Hi descobreix nous camins
per visitar tots els mons,
clars i màgics, infinits,
fets de somnis i bells mots,
que l'ajuden a saber
com es aquest que vivim
i a canviar-lo i fer d'ell,
amb bondat un paradís.
La lluna que riu i altres poemes, Marc Granell
dilluns, 20 d’octubre del 2014
divendres, 17 d’octubre del 2014
dijous, 16 d’octubre del 2014
dimecres, 15 d’octubre del 2014
Poemes amb música. Nana del caballo grande. Federico García Lorca
Nana del caballo grande
Nana, niño, nana
del caballo grande
que no quiso el agua.
El agua era negra
dentro de las ramas.
Cuando llega el puente
se detiene y canta.
¿Quién dirá, mi niño,
lo que tiene el agua
con su larga cola
por su verde sala?
Duérmete, clavel,
que el caballo no quiere beber.
Duérmete, rosal,
que el caballo se pone a llorar.
Las patas heridas,
las crines heladas,
dentro de los ojos
un puñal de plata.
Bajaban al río.
¡Ay, cómo bajaban!
La sangre corría
más fuerte que el agua.
Duérmete, clavel,
que el caballo no quiere beber.
Duérmete, rosal,
que el caballo se pone a llorar.
No quiso tocar
la orilla mojada,
su belfo caliente
con moscas de plata.
A los montes duros
solo relinchaba
con el río muerto
sobre la garganta.
¡Ay caballo grande
que no quiso el agua!
¡Ay dolor de nieve,
caballo del alba!
¡No vengas! Detente,
cierra la ventana
con rama de sueños
y sueño de ramas.
Mi niño se duerme.
Mi niño se calla.
Caballo, mi niño
tiene una almohada.
Su cuna de acero.
Su colcha de holanda.
Nana, niño, nana.
¡Ay caballo grande
que no quiso el agua!
¡No vengas, no entres!
Vete a la montaña.
Por los valles grises
donde está la jaca.
Mi niño se duerme.
Mi niño descansa.
Duérmete, clavel,
que el caballo no quiere beber.
Duérmete, rosal.
que el caballo se pone a llorar.
dimarts, 14 d’octubre del 2014
dilluns, 13 d’octubre del 2014
dimecres, 8 d’octubre del 2014
Poemes amb música. Veles e vents. Ausiàs March
Veles e vents han mos desigs complir
(Ausiàs March - Raimon)
Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.
Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.
dimarts, 7 d’octubre del 2014
divendres, 3 d’octubre del 2014
dijous, 2 d’octubre del 2014
dimecres, 1 d’octubre del 2014
Poemes amb música. Cançò de la rosa de paper. Vicent Andrés Estellés
CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER
Homenatge a José Martí
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
Vicent Andrés Estelles
divendres, 26 de setembre del 2014
dijous, 25 de setembre del 2014
dimecres, 24 de setembre del 2014
Poemes amb música. Las moscas. Antonio Machado
LAS MOSCAS Antonio Machado
| Vosotras, las familiares |
| inevitables golosas, |
| vosotras, moscas vulgares |
| me evocáis todas las cosas. |
| ¡Oh, viejas moscas voraces | |
| como abejas en abril, | |
| viejas moscas pertinaces | |
| sobre mi calva infantil! |
| Moscas de todas las horas | |
| de infancia y adolescencia, | |
| de mi juventud dorada; | |
| de esta segunda inocencia, | |
| que da en no creer en nada, | |
| en nada. |
| ¡Moscas del primer hastío | |
| en el salón familiar, | |
| las claras tardes de estío | |
| en que yo empecé a soñar! |
| Y en la aborrecida escuela | |
| raudas moscas divertidas, | |
| perseguidas, perseguidas | |
| por amor de lo que vuela. |
| Yo sé que os habéis posado | |
| sobre el juguete encantado, | |
| sobre el librote cerrado, | |
| sobre la carta de amor, | |
| sobre los párpados yertos | |
| de los muertos. |
| Inevitables golosas, | |
| que ni labráis como abejas, | |
| ni brilláis cual mariposas; | |
| pequeñitas, revoltosas, | |
| vosotras, amigas viejas, | |
| me evocáis todas las cosas. |
dilluns, 22 de setembre del 2014
diumenge, 21 de setembre del 2014
divendres, 19 de setembre del 2014
dijous, 11 de setembre del 2014
dilluns, 8 de setembre del 2014
dijous, 4 de setembre del 2014
Problemes facilets
Benvolgut alumnat anem a fer uns problemes molt facilets. Per entrar a l'aplicació que ens proposarà els problemes heu de fer clic damunt de la imatge. Molts ànims i segur que anirà molt bé!
dimecres, 3 de setembre del 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)